Sobre el dret a l´avortament lliure (I)

Ahir vaig seguir durant una estona el debat que els divendres a la nit fan al canal Intereconomia sobre l´actualitat setmanal. Entrant en el tema de l´avortament, la principal crítica contra la nova llei prevista, ja que finalment no se reformarà l´actual, formava part del discurs que a tot els partits quan estan a l´oposició tant els agrada, de "açò és una cortina de fum per a tapar el que realment importa". I potser així ho siga, en part, però no cal ser massa llest per a adonar-se´n que una nova regulació en quant a la interrupció voluntària de l´embaràs és necessària, i a més, no és cap novetat que s´haja tret el Partit Socialista de la xistera.

De fet, només un any després de l´aprovació al 85 de l´actual norma, partits com el Bloque Nacionalista Gallego, Izquierda Unida i Iniciativa ja van enregistrar al Parlament Proposicions de Llei per tal de modificar-la fins el punt que ara es proposa. És a dir, ja hi havien forces polítiques fa 20 anys que reclamaven exàctament el que hui és un escàndol, per alguns. En base a l´objecció de consciència, l´aleshores Coalición Popular (i més tard Partit Popular) demanà que es reconeguera la llibertat de decisió del personal sanitari per a inhibir-se a l´hora d´interrompre un embaràs, en qualsevol dels supòsits inclosos en la Llei, proposta que sempre ha estat rebutjada i que a més els convervadors mai van dur al Congrés quan el governàren tant en majoria absoluta com en majoria simple, ni van optar per restringir encara més una Llei que van dur al Tribunal Constitucional però que pareix, han acceptat amb el transcorrer del temps.

Esta, per a refrescar la memòria, permet a la dona avortar si la seua gestació és producte d´una violació tipificada en el article 429 del CP i es fa en les primeres catorze setmanes d´embaràs, que el fetus poquera nàixer amb greus tares físiques o psíquiques, dins les primeres 22 setmanes, o que poguera entranyar un risc greu de vida o de salut de l´embarasada, sense cap establiment de temps.
Estudis actuals han demostrat, que per exemple, en el segón supòsit, existixen nombroses proves que no poden ser fiables fins passat el temps marcat per la legislació, i per tant, n´hi han pares que han hagut de marxar fora de l´Estat per tal de poder avortar, afegint a les greus conseqüències psicològiques que pot tindre per a una mare interrompre un embaràs en este cas desitjat, el fet de que ho haja de fer com si es tractara d´una delinqüent.

Però una dada interessant per a poder analitzar amb perspectiva la llei, és fixar-nos precisament en com han regulat el problema en els països del nostre entorn.
Les diferents legilacions se dividixen en dos, que poden ser barrejades o no: la regulació per terminis de temps o la regulació per indicacions de causes que l´argumenten. A la Unió Europea només un estat prohibix totalment l´avortament, Malta, baix qualsevol circumstància. Irlanda, per la seua part, a soles permet esta mesura si existix un risc de mort de la mare.
Però, la d´estos estats, no és la tònica general entre els veíns comunitaris. Finlandia, per exemple, introduïx, a banda dels tres eixos bàsics inclosos en la legislació espanyola (que com veieu combina indicacions i terminis), el motiu "socieconòmic" de la mare o familiar. És a dir l´entorn en el que ha de nàixer el xiquet. I a la resta d´Europa se preveuen dos trams, un inicial de dotze setmanes (cas de Eslovàquia, Hongria, Estònia, Grècia, Letonia, República Xeca o Dinamarca, entre altres), 14 (Alemanya, França, Bèlgica o Romania), 18 (Suècia) o 24 (Holanda, la regulació més "avançada"), i un altre que s´enceta on acaba el primer amb les indicacions que ja varien en el termini de temps.

Així doncs, s´evidència que la llei espanyola no és precisament d´avanguardia en el nostre context internacional més proper, i que països més endarrerits en qüestions socials accepten legislacions més flexibles.

Ràbia incontinguda

Li destrossen la casa, i damunt ha d´aguantar que li diguen feixista. Ànim.

Silenci

El país dels empresaris sense aspiracions

La crisi de la construcció, derivada dels greus problemes ocasionats a la banca internacional per les hipoteques fantasma, i també, cal dir-ho, de l´esgotament dels recurssos natural, i l´emergència de noves destinacions bones, boniques i barates com el nord d´Àfrica, o l´est mediterrani europeu dels Balcans, ha posat de relleu al nostre país la feblesa dels principals sectors productius que s´han mantingut en péu en un món fort i de creixement constant, però que com una filera de fitxes de domino, ha caigut al sól per la inèrcia global. Cal pensar, doncs, que el model econòmic que tant des del Govern central, que no ha tingut la capacitat ni l´empenta per a fer allò que es va proposar quan arribà a la Presidència Zapatero, d´apostar per l´I+D (ja li ho va dir la setmana passada el portaveu del Grup Basc al Congrés, que malgrat les xifres de creixement en inversió tecnològica en la legislatura passada van ser molt altes, se partia quasi des de zero, i per tant els valors absoluts són ridículs), ni molt menys la Generalitat, engolida en una sèrie d´esdeveniments corruptes (que derivarà, si no acaba com ens té acostumats Garzón, en una xarxa de fonts de finançament il-legal del PP), ens ha dut al fracàs d´un miracle econòmic sense precedents.

En qualsevol cas, davant una realitat que ens diu que la nostra comunitat és, ara "per fí" sí, la primera d´Espanya en moltes coses (en creixement de la desocupació, en tancament de xicotetes i mitjanes empreses, en ERES...), l´empresariat valencià no ha sabut agarrar el bou per les banyes, i idear de veritat una alternativa viable al ciment.
La Cambra de Comerç proposava, en les al-legacions del PGOU de la ciutat d´Alacant, mesures tals com desprotegir part de les zones naturals que el propi pla vol conservar, perquè "limiten l´expansió de la ciutat", i que el TRAM arribe fins a Oriola.
Els empresaris, parlant en plata, continuen amb la mentalitat (una mentalitat molt alacantina, siga dit), que ve a dir que si una localitat no creix en població, no creix econòmicament. Totes dos coses van lligades, i no es poden destriar. Així, que el que cal fer és continuar augmentant la població (que importa l´equilibri ambiental de la zona, que al final és el de tots els que l´habitem).

En quant a expandir el tramvia al Baix Segura, em produïx sentiments enfrontats, de tristesa, perplexitat i jocositat, a l´admetre clarament que en la seua vida, cap dels Membres de la Cambra (que han realitzat la proposta, clar, perquè n´hi han molts altres dins), ha anat en transport públic a la capitat valenciana del Segura, ni a Múrcia. No han vist que tenim una línia de rodalies d´única via per a discòrrer en dos direccions (que fa que els trens hagen d´esperar a Crevillent, a que passe el que ve en sentit contrari), i més antiga que el Castell de Santa Bàrbara, i per tant no han pogut reclamar, dins d´una mesura conjunta de reforçament del tant cacarejat corredor mediterrani, la reforma completa d´esta línia, que comunica una població de vora milió i mig de persones, i quatre universitats. No, ells, sabedors que el negoci de la implantació del TRAM està sent ben sucós (obres faraòniques per a soterrar-lo, que augmenten els costos desorbitadament), reclamen que una vegada se concloga l´àrea metropolitana s´extenga fins més enllà. No hi ha cap interés social, de desenvolupament econòmic en estes dos propostes sinó interesos particulars en que no pare la maquinària de fer diners de la construcció, a costa de projectes d´escassa utilitat pública que serien sufragats per les Administracions.

Estos són exemples recents del paper que l´empresariat ha decidit mamprendre en la discussió sobre la crisi, i el que desafortunadament ha vingut a donar la raó a aquells que, des de fa anys, venim avisant que les polítiques de desenvolupament de la majoria d´Ajuntaments, de la Generalitat i del Govern central, eren pa per a hui i fam per a demà. Però lluny d´adonar-se´n (serà perquè en realitat les butxaques encara es troben plenes), mantenen un erre que erre en els seus projectes (Rabassa, o ara el nou camp de l´Hèrcules, que ni el Madison Square Garden de Nova York).
Però el súmmum del despropòsit és primera plana hui, i destapa les relacions, molt més enllà dels negocis i endinsades en la docilitat i el conformisme, quan Cierval i la Confederació de Cambres de la Comunitat Valenciana ixen en defensa d´un Camps en hores baixes, i arrogant-se el sentir de tots els ciutadans, a l´afirmar que les acusacions cap al Molt Honorable "ofenen tots els valencians".
Ofén, molt més, que en un país de xicoteta i mitjana empresa aquells que porten les regnes i que són la véu dels autònoms, només pensen en rajola i destrucció del territori. I ofén molt més que ho facen en nom de tots els valencians, a banda que no tinguen repars en defensar d´una manera tan despòtica una persona a la que se l´endivinen pressumptes irregularitats. Ja n´hi hauria temps de dir el que s´haja de dir, de defendre a qui se li haja de defendre, quan finalment s´aclarisca si hi hagut tracte o no de favors. Però fer-ho en ple procés d´investigació, deixa en entredit les aspiracions d´un empresariat, que al contrari d´altres països del nostre entorn, no vol el progrés social, no té visió de conjunt ni de llarg termini, i només pensa en la més bruta de les avaricies immediates. És una llàstima.

Les meues esmenes per al Congrés

Estatuts, Article 2, Punt Primer (Aprovada)

Eliminar "que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història."

Quedaria així:

L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana

Si la fi és l´assoliment de la sobirania i una Constitució Valenciana no cal especificar quina relació s´ha de tindre amb altres països del nostre entorn.
A més, si parlem “d´una mateixa cultura i història”, vol dir això que no pensem que els valencians en tenim cultura i història diferenciada?


Estatuts, Article 2 (Rebutjada)

Afegir un punt:

Promoure les relacions amb els països veïns amb els que compartim llengues, i relacions històriques i culturals.

Amb este punt es pretén fer una referència als països amb els que compartim llengües (i és que, els valencians tenim des de fa molt de temps dos llengües predominants i històriques, depenent de la comarca a la que fem referència), i relacions (en un pla d´igualtat, no subordinant, i reconeguent que nosaltres en tenim de pròpies) històriques i culturals. Mai no especificant si ens hem de reunificar, associar, o escindir.


Estatuts, Article 11 (Rebutjada)

Substituir: La llengua vehicular del BLOC és el Valencià. En les comarques castellanoparlants tradicionals ho serà també el Castellà.

Per:

Els idiomes vehiculars del BLOC són el valencià i el castellà. L´Executiva, les Federacions Intercomarcals i les Coordinadores Locals i Comarcals podran usar en el seu cas altres llengües, atenent a la realitat social de la zona.

Són ja més d´un els col-lectius que usen habitualment el castellà per a dirigir-se als ciutadans. A Alacant ho fem. A banda, en altres localitats especialment costaneres, el BLOC comença a usar l´anglés i més idiomes europeus per l´elevat nombre de residents estrangers presents. Per tant, que els estatuts del BLOC instauren un monolingüisme valencià al si del partit, és des del meu punt de vista, un anacronisme que no se correspon amb el que es fa a la tasca diària, a més impossibilita eixa obertura a la societat defensada des de la Ponència, Ponència i Estatuts, per cert, que no han estat traduits al valencià i per tant que queden fora de l´abast de la major part de la societat d´este país, al que volem representar.



Estatuts. Article 71. (Transaccionada, finalment L´Alacantí demanarà, com vaig proposar des d´un principi, que les Federacions Intercomarcals se corresponguen amb els límits de les circumscripcions electorals valencianes, es a dir, les províncies)

Afegir un Punt 4:

Una comarca podrà pertànyer a dos Federacions o Governacions Intercomarcals, sempre i quan així ho comunique al Consell Nacional.

El País Valencià està dividit en províncies. Si el BLOC aconseguix un diputat provincial per Dénia, este haurà d´atendre a tota la circumscripció d´Alacant i no només la seua comarca. És més, els diputats presents a les Corts Valencianes, se presenten també en tres llistes electorals diferents. És absurd doncs que el partit no vulga preveure uns mecanismes interns que donen resposta als reptes electorals de l´organització, sense perjudici de la nostra aposta per una alternativa a l´actual divisió, com són les Governacions.



Estatuts. Article 69. Secretaria d’Igualtat (Rebutjada)

On diu:

Són funcions de la Secretaria d’Igualtat:
Coordinar les campanyes i iniciatives que, promogudes al si del BLOC o com a part de la seua acció política, s’adrecen a aconseguir, des del respecte a la diferència com a valor, la plena igualtat entre els gèneres i l’eradicació de les actituds i pràctiques que impedeixen el ple exercici dels drets de les persones en igualtat.

Hauria de dir:

Són funcions de la Secretaria d´Igualtat:
Coordinar les campanyes i iniciatives que, promogudes al si del BLOC o com a part de la seua acció política, s´adrecen a aconseguir, des del respecte a la diferència com a valor humà, independentment del gènere, raça, ètnia, religió, orientació sexual, discapacitat física o intel·lectual, la plena igualtat de tots i totes.

De totes les redaccions esmenades, esta és una de les que més em crida l´atenció. La Ponència del BLOC fa un extens catàleg de les diferents lluites socials que existixen en l´actualitat. Però a l´hora de la veritat, el partit només se´n fa càrrec als seus Estatuts d´una: la feminista, la diferència entre els gèneres.
Hauria d´haver proposat (el que passa és que em pensava que eixiria endavant), un canvi de nom, si es mantenia la redacció actual, de Secretaria d´Igualtat a Secretaria de la Dona, faria molt més honor als principis establerts a l´Estatuts.

Camps i els seus anuncis

Durant el seu discurs de Cap d´Any, emés des d´Alacant per Canal Nou, el Molt Honorable President de la Generalitat (com li agrada que li diguen ara), va anunciar, com és habitual cada vegada que li posen una carxofa de la Televisió Pública en la boca, una pluja de milions, esta vegada amb destinació els ajuntaments del nostre territori.

Es tracten de 8.000 milions que el Consell posarà de la butxaca de tots, i que se sumen als altres huit mil que corresponen al País Valencià del Fons d´Inversió Local projectat per l´Administració Central.
Esta nova pedregada d´euros, no és més (em tem) que una de les habituals fumerades de Francisco Camps i del Govern que presidix, un anunci més d´eixos als que posa cara Empar Recatalà, i que després ningú fiscalitza, però que van calant en el subconscient col-lectiu de la gent.

I és en els temps que corren, amb una recessió que segurament ens afectarà enguany i el que ve, i ningú no posa la mà al foc per a assegurar que en el següent ens lliurarem el Partit Popular va aprovar fa escassament dos setmanes els pressupostos per al 2009, en els que no hi figurava cap partida d´este tipus. S´ha esperat doncs ha aprovar-los per traure-s´ho de la xistera. Per què? Supose que és el que fa algú que no actua com a govern, sinó com a oposició, i no vol quedar en un segon pla per la ineficàcia (o inexistència) de mesures pròpies per a pal-liar la crisi.

En el cas del Govern d´Espanya es normal que destine una quantitat important de diners a l´obra de servici públic de proximitat, i que dels projectes s´encarreguen els ajuntaments, doncs són els que en teoria han de tindre ben clares quines són les prioritats dels veïns de cada municipi. Però, de la Generalitat, que ens ha estat dient durant quatre legislatures que teniem el millor sistema de salut, que no hi havien barracons i disfrutavem d´una gran xarxa educativa, o que ens moviem per unes infraestructures "de primer nivell" i que per això hem dedicat tants esforços als grans esdeveniments, per què doncs fan falta de sobte huit mil milions per hospitals, escoles i carreteres i no per a més carreres de cavalls (de les que per cert dissentisc enormement de les paraules de Morera), més Formula I, més Vela, més basquet o més golf? A vore si resultarà que després tindrem col-legis sense xiquets, sanatoris sense malalts i vies de ferrocarril sense trens...!

Per cert que massa depresa aprén dels roïns Sonia Castedo quan fa pública una carta enviada a la Ministra de Vivenda reclamant que es faça càrrec d´alguns dels gastos del nou edifici intergeneracional de la Plaça Amèrica (gran projecte, tot cal dir-lo), argumentant la manca de liquidesa que patix l´Ajuntament. En realitat l´Alcaldessa sap perfectament que la carta no valdrà de res, més que per a que se la publiquen els mitjans locals i quedar com una primera edil preocupada pel seu poble (que és lo que toca), però, per què no li l´envia -ja que se posa- al Conseller de Benestar Social el senyor Blasco, que és qui té la competència en l´assumpte? Per què s´oblida de la Generalitat i salta directament a Madrid? Provincialisme? No, desinterés.

Money, money

Per al proper dimecres l´alcaldessa ha posat deures al seu equip de govern. Els ha manat rebuscar en els calaixos dels despatxos municipals projectes i més projectes mai realitzats dels molts que n´hi han a la ciutat.

Allò que ha transcendit a la premsa és que Castedo pretén gastar-se el nou fons d´inversió municipal que Zapatero ha decidit aplicar com a mesura per a incentivar l´ocupació en este moment de crísi galopant, i del qual a Alacant li corresponen vora 56 milions d´euros (que no és poc) en adecentar l´Avinguda d´Elx -accés des del sud per la costa-, reformar la Plaça de l´Ajuntament -hui anomenada "del aparcament" ja que és un pàrquing on tan sols estacionen entre setmana vehicles o cotxasos oficials- i acabar la canalització del Barranc de les Ovelles "riu amunt".

En primer lloc cal lamentar que, i no me consten notícies, ni l´oposició (bé, aquí caldria desdoblar el post amb un altre tema sobre si en realitat hi ha o no d´oposició), ni la de dins ni l´extraparlamentària, ni els col-lectius socials, ni les associacions veïnals, han estat consultades, ja dic fins al moment, sobre que pensen ells -que pensem nosaltres- que fa realment falta i és prioritat absoluta per als alacantins.
I és que, a tots ens fa vergonya la Plaça de l´Ajuntament, sí. A tots ens fa por passar per l´Avinguda d´Elx qualsevol dia de la setmana en qualsevol horari nocturn. sí. I sí, possiblement la no canalització del barranc puga ocasionar problemes, pocs, doncs ja ho està allà on hi han edificacions, però per poder pot. Però estic segur que a tots ens fa encara més vergonya i ens resulta molt més incòmode que els centres de salut estiguen col·lapsats i que l´espera per a una cita amb el metge de capçalera siga d´una setmana, i per a un especialista, perfectament de més de dos mesos. També posaré la mà en el foc perquè hi ha famílies senceres que no entenen quina és la raó per la qual no hi han places als col-legis públics i han de dur els seus fills en el millor dels casos a concertats religiosos i sinó directament a un barracó. O quina és la raó per la qual per a atendre a una població de 15.000 xiquets de zero a tres anys només hi han tres escoletes infantils, i els pares jóvens estan obligats a pagar per a poder escolaritzar el nen o la nena.

I és que la nostra alcaldessa pareix no haver aprés que els diners invertits en política social, revertix i crea ocupació més enllà de l´acabat de l´obra, que és del que realment se tracta, de mirar a llarg termini. I esta oportunitat que brinda una crisi que fa mal a les economies més febles i a les classes mitjanes s´hauria d´aprofitar per a augmentar el benestar immediat i futur de tots els ciutadans, d´aquells especialment que més l´estan patint.